/ Sobre Pasta de dibuix

L’Editorial

L’Editorial

Pasta de dibuix, com a idea, neix l’any passat, 2020, en un context de pandèmia i confinament. En el seu origen, és fruit d’un impuls solitari. No podia ser d’una altra manera, en un moment d’aïllament forçat. Té doncs un accent molt personal, és el projecte d’algú en un moment de confusió, d’incertesa col·lectiva. L’estat d’ànim que empeny resulta difícil de descriure, crec que hi ha una mica de desig de sortir, és clar. Sortir no es pot sortir, i no em refereixo al toc de queda, sinó a sortir del present. Un present que ens imposa unes accions i uns ritmes (això s’ha de fer i s’ha de fer ara), unes informacions (això s’ha de saber).

Aquest desig de sortir ens hauria de permetre si més no retrocedir, no en el temps, sinó a un estat des d’on poder crear. Parlem de resistir. El filòsof Gilles Deleuze deia que ens manca creació, que ens manca resistència al present. Pasta de dibuix remet a l’acte de creació i de resistència posant davant precisament aquesta pasta de la que surt qualsevol dibuix. I aquí dibuix l’entenem en un sentit molt ampli: és dibuix la idea que hom es fa de quelcom, la forma que es dona amb el torn de terrissaire, l’aspecte amb què qualsevol element, material o no, surt a la llum.
Tots ells – ens referim als dibuixos – aniran desfilant, vestits o desvestits de ficció, per les nostres col·leccions, que de moment són dues: sempres i exceptes. La primera pretén centrar-se en obra filosòfica contemporània que, sovint per raons de (no) rendibilitat econòmica, no han vist la llum en català; la segona recull obres singulares i, fins a un cert punt, inclassificables.
La imatge del logotip

La taca de la pasta és una mica com una trampa. Ens proposa un joc, que seria mira’m –com tota imatge– però aquí no arribem a res, ni tan sols a una matèria amorfa. Mirar ens fa caure més aviat al no-res, al buit on poden néixer les coses, les formes, les idees, els conceptes, els dibuixos de tota naturalesa.

I és que per crear, es fa necessari aquest buit (que també li podem dir silenci). Que no és cosa, és lloc. El lloc de la matèria interioritzada, diu Valente. I aclareix: “Crear és generar un estat de disponibilitat, en el qual la primera cosa creada és el buit, un espai buit (…) la creació d’aquest no-res és el principi absolut de tota creació”.
Pasta de dibuix neix doncs amb un ànim de silenci creatiu. Sabem que el silenci no és fàcil, és pura soledat. El soroll social ens fa d’abric (no sempre ens treu el fred, però).

Pasta de dibuix

Una línia que perd punts. Un déu que promociona. Una balena que no cap en un mar(c) improvitzat. Dues idees nues prenent el sol. Totes les tribus d’imatges surten de la mateixa pasta — matèria originària.