Un excepte, per causa de l’article indefinit “un” i en aquesta expressió, és un substantiu, però dels pocs que es mostra sense qualificatius, és nu. Un substantiu, tots, s’entenen amb companyia –per exemple, cafè, que és fosc; per això entenem que un be negre amb potes rosses és una excepció: els xais tenen altres qualificatius. Definitivament, un excepte no és un xai, però tampoc és la pell d’un llop: no s’amaga, hi és, es vol en el passant, dignitat del present. Un excepte és un substantiu nu.
Hi ha exceptes per als que pretenen altres encàrrecs, parlem dels exceptuats de la terra, substantius nus, substantius desitjants encara que de poca gramàtica. Sempre hi ha un excepte –hem vist– buscant la porta d’un laberint, fins i tot on és el laberint puix que els amaguen. Exceptes entossudits a entrar-hi, que esquiven com poden els tràmits que els demanen.
Ser fora, ser excepte no vol dir desinterès, i menys encara fugir (l’excepte sap que no hi ha ni excuses ni on fugir). Ben al contrari, insistim: un excepte no és una còpia, un mot aturat en un significat diccionarial: en tant que actualització, és moment, diferència, sentit. I si, pel que sembla a penes queda altra cosa que realisme (el realisme no és la realitat, sinó l’acceptació acrítica de la normalitat decretada), l’excepte expressa la diferència; per nosaltres i aquí, la revolta, és a dir, el sentit de la llargada i la profunditat del moment.
